Canigó

El poema èpic Canigó representa la culminació de l’obra poètica de Jacint Verdaguer. Està constituït per dotze cants i un epíleg. L’acció de l’obra se situa al segle XI a les comarques del nord de Catalunya en el moment en què s’estava forjant la dinastia dels comtes de Barcelona, que més endavant donarà lloc a la monarquia catalana. 

En aquest context, Gentil és armat cavaller i ha de renunciar a l’amor de la pastora Griselda per anar a lluitar contra els àrabs amb el seu oncle Guifré. Mentre es dirigeix al Rosselló per a lluitar s’atura al Canigó, on la fada Flordeneu el sedueix i amb ella recorre el territori i aprèn les llegendes de la seva terra. Mentre, però, el seu oncle ha estat derrotat a mans dels sarraïns, per la qual cosa Gentil és acusat de deserció i quan Guifré el troba, el mata llençant-lo muntanya avall. Quan Tallaferro descobreix qui és l’assassí del seu fill vol venjar-se’n però en el conflicte intercedeix l’abat Oliba, del monestir de Ripoll, que imposa al botxí de Gentil la construcció d’un monestir sobre la seva tomba. 

Una vegada morts Guifré i Tallaferro, l’abat puja al Canigó i hi planta una creu, la qual cosa fa que les fades marxin i, així, la muntanya resti lliure del seu encís. 

Finalment, a l’epíleg trobem referències al context coetani a la creació del poema (finals del segle XIX), amb el diàleg entre els campanars de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, que reflexionen sobre el caràcter efímer de l’existència humana front a la perdurabilitat i grandesa de la natura.